Quan mirem els perfils obscurs que omplen els aiguaforts, les litografies i les serigrafies d’Antoni Miró, pensem que és un d’aquells artistes que continuen a cercar l’enigma que està al darrere –per exemple– d’una figura de Picasso, com més enllà de la representació. És evident en tot això una radicalitat que pot emergir en les imatges a través de simulacres formals, pujades d’intensitat, emocions i sentiments.

La buscada ambigüitat que aquestes obres produeixen tendeix a acomplir una espectralitat en què esdevenen evidents les precisions del llenguatge, de naturalesa gairebé conceptual i fins i tot el buit en què és immers.

Com demostren les seves obres gràfiques, Antoni Miró sembla ara mirar al “fragment del passat”, en la seva excepció d’arquetip, que pot assumir el significat d’una de les estructures de la dinàmica de continu rescat que la consciència estableix amb la seva obscura arrel inconscient.

La superfície del llenç es torna la pantalla sobre la qual fixar imatges retallades, que atrauen possibilitats perceptives dins la dinàmica semàntica de la composició i de vegades, com un moment de lluita contra l’anonimat de les mateixes imatges, contra el seu ésser merament senyals heràldiques.

La mà segura de l’artista que defineix peremptòriament els perfils tallants i fermíssims de les figures, realça l’empremta viva deixada per una silhouette, que ha assolit l’essencialitat d’un concepte i la irrealitat d’una aparició onírica.

Sobretot en quadres com Colom de Pau del 1988 i Personatge del 90 Miró arriba a teoritzar postures complexes en les quals es constitueix una visió autre, en què actuen rítmicament associacions mentals i trencaments formals, en vista d’un resultat acordat amb la naturalesa del propi present.