|
|
|
Nota
Biogràfica
|
ANTONI
MIRÓ naix a Alcoi
en 1944. Viu i treballa al Mas
Sopalmo. En 1960 rep el primer premi de pintura de l'Ajuntament d'Alcoi.
En Gener de 1965 realitza la seua primera exposició individual
i funda el Grup Alcoiart (1965-72) i en 1972 el Gruppo Denunzia en Brescia
(ltàlia). Són nombroses les exposicions dins i fora del
nostre país, així com els premis i mencions que se li han
concedit. És membre de diverses acadèmies internacionals.
En
la seua trajectòria professional, Miró ha combinat una gran
varietat d'iniciatives, des de les directament artístiques, on
manifesta l'eficaç dedicació a cadascun dels procediments
característics de les arts plàstiques, fins la seua incansable
atenció a la promoció i foment de la nostra cultura.
La
seua obra, situada dins del realisme social, s'inicia en l'expressionisme
figuratiu com una denúncia del sofriment humà. A finals
deis anys seixanta el seu interès pel tema social el condueix a
un neofiguratisme, amb un missatge de crítica i denúncia
que, als setanta, s'identifica plenament amb el moviment artístic
"Crónica de la realitat", inserit dins de les corrents internacionals
del pop-art i del realisme, prenent com a punt de partida les imatges
propagandístiques de la nostra societat industrial i els codis
lingüístics utilitzats pels mitjans de comunicació
de masses.
Les
diferents èpoques o sèries de la seua obra com "Les Nues"
(1964), "La Fam" (1966), "Els Bojos" (1967), "Experimentacions i Vietnam"(1968),
"L'Home" (1970), "America Negra" (1972), "L'Home Avui" (1973), "El Dòlar"
(1073-80), "Pinteu Pintura" (1980-90) i "Vivace" des de 1991, rebutgen
tota mena d'opressió i clamen per la llibertat i per la solidaritat
humana. La seua obra està representada en nombrosos museus i col.leccions
de tot el món i compta amb una bibliografla abundant que estudia
el seu treball exhaustivament.
En
resum, si la seua pintura és una pintura de conscienciació,
no és menys cert que en el seu procés creatiu s'inclou un
destacat grau de "conscienciació de la pintura", on diverses experiències,
tècniques, estratègies i recursos s'uneixen per a constituir
el seu particular llenguatge plàstic, que no s'esgota en ser un
"mitjà" per a la comunicació ideològica sinó
que de comú acord es constitueix en registre d'una evident comunicació
estètica.