Si coincidim amb la tesi que «lart davui en dia aspira a accentuar lindividualisme», és clar que lart dAntoni Miró és una part perfecta dun concepte tan europeu. Convençut que «la experiència de la bellesa és còsmicament universal», Miró canvia dartista com imitador a constructor dun nou món dobjectes. Sembla que defineix la seua pròpia poesia artística amb aquest imperatiu: alliberament de tot prejudici, després el començament dun treball subtil basat en fets formals.
Algú va dir una vegada que «la pedra angular de lart i el vertader principi de qualsevol tipus de treball estan basats en el dibuix i en el color». Així, les totalitats sintètiques de Miró parlen a través del tram de línies i colors, creant imatges visualment convincents, sense importar allò que shi estiga descobrint. Dibuixos ferms, forts, intransigents, geometria discreta i construcció gràfica, per una part; investigació del color, fins i tot el tractament del color com a organisme viu, per un altra, així com solucions informals compostes, un mètode pars pro toto, i estructures complexes. Portant a terme un diàleg obert amb la tradició, així com amb el món contemporani, les sensacions visuals de Miró parlen, principalment, a través duna figuració expressiva i narrativa, on els personatges apareixen com associacions, portadors didees. És per això que el simbolisme artístic de Miró té un lloc significatiu. Els símbols representen «la força que uneix lunivers» i es corresponen amb allò que té la major importància per a lhome la seua pròpia vida i la seua ment. De tota manera, aquest artista considera el mite com la pròpia realitat. De fet, Miró reuneix les seves experiències espirituals i pràctiques, gravant el tempo de la seua pròpia vida, el seu passatge en el temps i lespai. Lart dAntoni Miró sorprèn perquè és fruit de laventura, el producte de les fantasies, però, encara, un gran secret. |