Antoni Miró (Alcoi, 1944) ha sabut, sens dubte, combinar en la seva trajectòria personal una gran versatilitat d’iniciatives, tant directament de tipus creatiu –amb la seva eficaç dedicació a molt diverses modalitats de propostes estètiques– com atenent incansablement al foment i la promoció cultural.

Cronològicament no és fàcil d’establir en el ja considerable conjunt de la seva producció artística una certa periodificació pel que fa a la utilització dels recursos, tècniques i opcions estilístiques, ja que, de fet, Antoni Miró –sobretot abans d’abordar decididament els camins del realisme social– no dubtava en experimentar amb el que, d’una manera o altra, arribava a les seves mans i aconseguia despertar el seu interés.

En aquest sentit, al llarg dels anys de progressiva fermança personal –com inquiet autodidacta, practicant i convençut– no costa de trobar desiguals incursions tant en plantejaments abstractes com en respostes figuratives, cobrint així, en aquesta franja cronològica, un ampli espectre estilístic, segons els distints mitjans artístics en què anava treballant i el coneixement i domini dels quals li han anat després possibilitant el manteniment d’aquesta versàtil capacitat que li permet ara seguir abordant, amb plena desimboltura, el quefer pictòric, l’escultura, el mural, l’obra gràfica més diversa, la ceràmica, el collage o el mail-art.

Tanmateix, junt a l’esmentada inquietud investigadora i experimental, bolcada directament en les diverses vessants dels llenguatges estètics i en els distints mitjans expressius, hom pot així mateix ressaltar –com una mena de comú denominador, que es manté al llarg del seu itinerari artístic– aquest ferm talant de lliurament i compromís amb la realitat circumdant i amb el pols global de l’existència quotidiana que, sobretot, s’evidencia i madura en les sèries pictòriques produïdes al llarg de les darreres dècades.

És així com l’extens conjunt de treballs artístics arreplegats sota les respectives nominacions d’«Amèrica negra» (1972), «El Dòlar» (1973-80), «Pinteu pintura» (1980-90) o «Vivace» (des de 1991) –per esmentar algunes de les sèries potser més rellevants i característiques del seu itinerari– són, sens dubte, plenament representatives d’aquesta atenció que Antoni Miró sap prestar, estratègicament, sia a l’extrapolació de l’oportuna cita referencialment històrica, a la seva reutilització –gairebé emblemàtica– com a forta imatge simbòlica, productora, per això mateix, d’eloqüents contrasts, sia a l’escarida i eficaç intersecció dels estrictes valors plàstics amb els valors pròpiament existencials, sempre, això sí, des d’una perspectiva marcadament social, ecològica o cultural.

Molt més radicalitzat en els seus propis plantejaments que altres opcions potser anàlogues o històricament paral·leles, el quefer artístic d’Antoni Miró –primer com a crit de denúncia i alliberament, després certament com assossegada i incisiva reflexió a propòsit de la seva pròpia activitat pictòrica, és a dir sobre el mateix fet de pintar pintura o sobre l’aclaparant situació de l’entorn humà i natural– ha anat adoptant, tanmateix, en moltes de les seves singulars propostes una creixent gradació expressiva, al recer dels efectius registres de l’humor, de l’oportuna ironia o àdhuc, donat el cas, de la sàtira despietada.

De fet, a través dels muntatges compositius que, amb no poca agudesa i ingeni, adopta en els seus sempre acurats treballs, basats generalment en els explícits codis i estratègies lingüístics propis dels mitjans de comunicació de masses, aconsegueix assegurar –des de dins i fent seus els mateixos recursos que fueteja– una inquietant funció catàrtica sobre el subjecte de la recepció artística, que certament no pot limitar-se, sense més, a ser neutral o indiferent contemplador de l’argumentada temàtica que se li ofereix.

Exemples recurrents de com utilitzar, amb indiscutible eficàcia, el tarannà comminatori dels efectes visuals, les intervencions plàstiques d’Antoni Miró mai no estan exemptes d’un eloqüent índex reflexiu. Perquè si és evident –com bé s’ha insistit una i una altra vegada– que pot ser la seva una «pintura de conscienciació», no és, a més a més, menys cert que en el seu procés creatiu s’inclou, al menys en igual mesura, un destacat grau d’autorreflexió del quefer artístic sobre sí mateix, la qual cosa duu, alhora, cap a la creixent «conscienciació de la pintura».

Possiblement, a l’empara d’aquest incisiu replegament autoreferencial sobre el fet pictòric, les diverses experiències, tècniques, procediments i recursos es conjuminen plenament per a millor construir aquest particular llenguatge plàstic –amb la seva pròpia empremta personal– que no s’exhaureix exclusivament en ser un «mitjà» per a la comunicació ideològica sinó que, juntament, es constitueix en registre d’una evident comunicació i experiència estètiques.

Tal succeeix per exemple, de manera, per cert, molt singularitzada –s’ha de reconèixer sense embuts–, en la ja extensa sèrie pictòrica titulada «Vivace», on la funció estètica i la funció social s’articulen íntimament, a través de la cadena dels seus jocs metafòrics, al voltant d’un emblemàtic i ecològic vehicle.

Les bicicletes d’Antoni Miró han desbordat certament l’horitzó de la nostra fantasia i han sabut aglutinar, sobre elles mateixes, les relectures culturals i les espurnes d’humor, sempre front a un panorama natural que –en eloqüent contrapartida– no deixa tampoc d’esperonar, sense dissimulacions –fins i tot de la seva acurada i revulsivament amable representació– la nostra respectiva quota d’individualitzada responsabilitat, davant de la situació dels voltants ambientals.

De nou, doncs, topem amb la rica i inesgotable metàfora del viatge. Però en aquest viatge visual, al que ens inviten sagaçment les inoblidables bicicletes d’Antoni Miró, prenem consciència, sens dubte, que les circumstàncies de l’existència no són innocents, com tampoc no són innocents la nostra mirada apel·lativa o els nostres desigs, ni les nostres paraules, ni la nostra experiència estètica davant els seus quadres.

La natura mateixa –cada vegada més– s’ha revestit ineludiblement d’història i de cultura. Potser siguen justament aquestes les dues rodes de les bicicletes d’Antoni Miró que xerriquegen amb pertinaç insistència, alhora que saben captivar els silencis còmplices del nostre esguard.