És un món bell i asombrós el museu de la imaginació d’Antoni Miró. Ací no hi compta el temps. Tot succeeix alhora: des de la Monalisa –dona de somriure omniscient–, fins el Guernica de Picasso, les Llances Imperials de Velázquez, les escenes de les gerres gregues. Tot plegat exigeix el compromís personal de l’artista. Com per obra de la llàntia màgica apareix en el silenci nocturn del taller un grapat de quadres i imatges que són més reals que la pròpia realitat. Peculiar món.

No és, doncs, gens estrany que l’aura del surrealisme emane de moltes composicions de l’artista. La sinestèsia d’elements de xoc, les cites, els sobreentesos precisos. Inútil seria cercar ací el desgavell del barroc; les dissonàncies del fauvisme. El pensament i la mà de l’artista ens duen a situacions transparents, a formes de contorns purs, de línies decididament conduïdes i d’un colorit pur, amb gust assaborit, inclinant-se cap al monocromisme.

De Miró pot dir-se amb tota seguretat que mai no s’ha sotmès a cap moda. Es com si arribaren els corrents artístics, les tendències de l’art modern a la seua obra. En apropar-s’hi, segur que empal·lideixen i desapareixen en el resplendor dels raigs de sol de Catalunya. Seria un error deduir d’això que l’artista és un típic misàntrop. Ben al contrari, ell manté relacions amb els centres d’art –tota mena de cercles: des dels més importants fins els més modestos. Les seves obres hi són presents en nombrosos museus i galeries del món. També a Polònica.

Experimenta les seves possibilitats en matèries diferents –des de la pintura, inclosa la de gran format, passant per les formes intermitges, fins l’escultura i l’escultura-objecte–. Tanmateix, allò que sembla ser-hi més a prop del seu temperament és la gràfica, tan rica en les diferents possibilitats de tècnica i taller. Sobretot es manifesta ací una incalculable escala d’interpretació –encert d’observació, enginy, fantasia, ironia– assegurant-li a l’art d’Antoni Miró un lloc d’honor a l’art contemporani.