Després de la sèrie «Vivace», en la qual Miró hi ha estat treballant intensament fins fa pràcticament un parell d’anys, prossegueix en la seva aventura plàstica, que és tant com dir en la seva aventura personal, atès que –com hem assenyalat en altres ocasions– la seva forma de veure la realitat i la seva forma de viure-la a través de la pintura constitueixen una trena difícil de desfer.

Com bé sabem, des de fa un any, poc més poc menys, el món pareix haver canviat amb motiu dels successos ocorreguts a Nova York l’11 de setembre. Però, ¿és que potser el món no ha anat canviant, fent voltes i tombs, des d’altres no menys, sinó més, fatídiques dates? Com des del dia, també un setembre començat en 1, en què va ser envaïda Polònia i que, per obra i gràcia de la Blitzkrieg, va passar en menys d’un mes a la història de l’opressió i al fitxer de les matances, i va quedar plena poc després de funcionals camps d’extermini; o com des del dia en què un industrial alemany va demanar excuses al govern nacionalsocialista perquè els forns crematoris dissenyats per la seva firma no eren prou eficaços en la seva comesa, ja que incineraven menys cossos l’hora dels previstos en un principi. O ¿què no dir del primer linxament d’un negre en l’Amèrica del Nord dels temps moderns?, i més recentment, ¿què no dir de la retirada del país més poderós de la Terra de l’acord de Kyoto, en què s’intentava posar fre a les emissions de diòxid de carboni, que, amb l’efecte hivernacle que provoquen, estan causant desastroses inundacions en moltes parts del planeta i amenacen de causar més desastres en els pròxims vint o trenta anys? I així, podríem fer un rosari de dates tan llarg com truculents i fatídics han sigut els fets que en eixos i d’altres moments –i després de «sensates» preses de decisions per part de responsables irresponsables– han passat i estan passant a augmentar la sèrie d’esdeveniments històrics del desvergonyiment i la barbàrie. Una cosa que ningú com el ser humà és capaç de projectar i portar tan eficaçment i refinadament a terme.

Però, anem per feina. I és que d’un temps ençà, s’ha desfermat amb ocasió, davall el pretext, en concomitància amb, o com ho vulguem denominar i/o pensar –més prompte malpensar–, una caça de bruixes en què, amb el propòsit de perseguir els culpables (no dic que no els hi haja, de segur que sí, i dels grossos), alhora, per què no aprofitar la tessitura històrica per a posar en el seu «just» lloc tant d’immigrant, tant de moro en pastera, tant de sudaca poca-roba, tant de mort de fam pollós, rar, perillós, gent de mal viure... –a propòsit, ¿per a qui o què són perillosos?, ¿qui o què afavoreixen eixa forma «grata» de (mal)viure? Tot això sense oblidar els conflictes una i mil vegades calmats amb promeses de justa redistribució de la riquesa, firmats en la pau sacrosanta dels despatxos, amb les càmeres de televisió, publicitats urbi et orbe, i prompte sabotejats, tornats a negociar i així in saecula saecholorum, davant de la desesperació del qui tenen poc a esperar.

Certament el panorama ha canviat, i ho ha fet en gran manera per la nostra incapacitat de resoldre –voler realment resoldre– els conflictes. I entre d’altres coses, també ha canviat –eclosionant un gran capgirament arran del descomunal desvergonyiment– des del punt de vista del «control descontrolat», perquè la revolució i el poder ja no són sols coses de grans ideòlegs ni de posseir la força dissuasiva i incontestable de l’armament atòmic, ni d’altres delicatessen –com els «meravellosos» escuts antimíssils per a protegir certs sostres, mentre que els altres, a la resta del món, que un llamp els mate. No, segons sembla ja no. La situació ha canviat diabòlicament perquè en l’era de la globalització, i en especial (si és que n’hi ha una altra) de la globalització dels pobres universals, qualsevol cosa és possible. Fins el mateix home –o dona o xiquet– esdevingut home-bomba, fins el mateix poble econòmicament feble, fins la més miserable de les societats (per descomptat en la visió etnocèntrica de l’home blanc i occidental, ben pensant i sense que l’abandone el desodorant) semblen estar en disposició de fer un escac i mat ben barat per a escàndol nostre. La bomba atòmica dels desheretats de la Terra és la bomba-persona, o les bombes biològiques que valen quatre xavos. Mira si ha canviat el panorama! Qualsevol cosa és possible. Dels dos blocs monolítics de la guerra freda hem passat al bloc hegemònic dels Usacos, i d’ací a l’obediència sense piular si es vol estar entre els «bons». Però, tots som culpables i, tirant llarg, més nosaltres, els occidentals pulcres, estudiosos, savis –¿quina saviesa?– que no hem atès quan calia a d’altres formes de pensament, d’altres costums, d’altres formes de mirar i considerar la realitat. Se’ns ompli la boca en parlar de multiculturalitat, mestissatge, hibridació, i així anem fent un llenguatge atibacat de bons presagis i desitjos que metamorfosem no sols en el llenguatge polític i social, sinó també en l’artístic amb elucubracions de tota índole, per la qual cosa la major part de les vegades el que es fa de forma subjacent és intentar desarmar o emmudir, o vampiritzar, aspirar o agregar als «bons» aquella «pobre» gent. És a dir, controlar els que pensen de distinta manera i poden portar-nos problemes. Apareixen així diverses i no menys subtils estratègies d’osmosi a fi d’integrar –com tantes vegades hem fet– els «altres no-jo», els diferents del nostre sistema per fer-los a la nostra imatge i semblança, però per descomptat que estiguen als nostres peus, és a dir, al nostre servei.

Però, no seguiré més per esta senda, que ningú s’espante. No es tracta de fer un manifest de sociologia política del moment, ni de bon tros; tampoc un pamflet provocador, encara que he d’admetre la vehemència amb què he iniciat l’escrit. El que tracte de dir és que, pensaments semblants a estos són els que entreveig en les pintures, dibuixos i collages del nostre artista, objecte del present comentari. O siga, senzillament dir, com tantes altres vegades he tingut l’ocasió de comprovar, que a Miró, seguint l’ideal humanista posat en boca del comediògraf i esclau alliberat Publi Terenci: «homo sum, humani a me alienum puto», res de la realitat verdaderament humana li és aliè. Com a ser humà i com a artista, Antoni Miró mira, observa, veu passar les coses, els esdeveniments... però no se’n sent separat. A la seva manera els sent i els viu. A la seva manera els plasma i ens els torna fets imatge. Únicament –això és evident– que no ens els torna per escrit, sinó que els exhibeix, conseqüent amb el seu ser d’artista plàstic, a través d’un conjunt d’imatges com a testimonis, no sé si reflexos exactes del que ha ocorregut, del que ocorre –qui pot estar segur d’això?–, però sí, per descomptat, a tall de recordatoris, a manera d’unitats o claus que ens fan pensar. I ho du a terme conformant, construint, un univers propi. Propi quant a la seva forma de fer (poiesis), propi perquè suposa el filtre de la seva mirada, que subjectivament la condueix a objectivar allò que contempla i no li agrada humanament parlant.

I encara que ell vaja més enllà de l’aparença de les coses i no es deixe influir –a pesar del que alguns puguen pensar, o almenys no absolutament– per la cultura i la societat que sol imposar una forma cada vegada més uniformitzada de veure, és a dir, de considerar les coses, de la manera políticament correcta, no per això ens llança un discurs capritxós i subjectivista, encara que sí –insistisc– subjectivament propi, com a subjecte que és. Miró no renuncia al context en què viu, de la mateixa manera que tampoc, això està clar, al món on ocorren eixos actes, successos, enfocaments, postures irredemptes... que ens transmet segons el seu peculiar téchne mimetiké o grafiké en els seus quadres, gravats o escultures. No, no és això, o no és solament això. Antoni Miró escodrinya la realitat dels esdeveniments i el fet d’alterar –vet ací una de les claus de la seva forma artística d’esmentar les coses– la relació entre ell mateix, com a subjecte que percep, l’objecte (motius) de les seves obres i «com efectua» en estes la reversió plàstica d’aquells esdeveniments de cara a l’espectador, és el que li permet que –sense desconnectar-se d’eixa realitat obstinada i comprovable dels fets que veiem, sabem, coneixem més o menys profundament, però no ens inventem per altres vies: televisió, premsa, ràdio...– se’ns presente d’una altra manera: segons l’orde que ens proposa com a pintor. Eixe el seu orde icònic, que podem entendre o traduir per composició, sintaxi, articulació dels elements que conformen –ens fan sensible– el seu «text», ha recorregut un camí ple d’alteracions, modificacions, matisacions, fins a arribar al moment actual, que ens ofereix.

I en aquest moment, ara, amb la seva nova sèrie, per la qual l’artista sembla viatjar cap a dins, molt endins de la seva ànima –que és el mateix que parlar de la profunditat dels sentiments que li provoca l’exterior–, observem, en primer lloc, una sèrie de pintures en què ens exposa amb uns suggeridors títols, com en una sèrie d’anelles, la cadena d’esdeveniments directament o indirectament lligats a la fatídica data de l’11 de setembre. Així, en Manhatan survivor s’observa el punt d’arrancada visual del present periple, orientat a remarcar el fil conductor pel qual, des d’aquella explosió i detonació urbanes de tan gran repercussió mediàtica (i que sens dubte van servir per a fer aflorar una sèrie de desgràcies, excessos, situacions injustes..., tan modernes com ocultades o encobertes), transcorre el corrent que enerva, energetiza, exaspera persones, personatges, l’individu corrent d’esta cada vegada més connectada societat.

Però si Manhattan survivor ens revela el desconcert d’eixos personatges quotidians que no acaben de creure’s el que ha succeït, coberts de pols com en un macrodimecres de cendra, en el també acrílic sobre tela titulat Manhattan Triptych ens ofereix l’escena, com el cartell d’anunci d’una pel·lícula d’acció, els fotogrames de la seqüència clau de l’esdeveniment: un únic pla suport dividit per juxtaposició interna de vores pintades, no per addició de suports físicament dividits (és a dir, segons una il·lusió de línia de retallada), les tres imatges tipus com tres moments dels singulars i terribles fireworks en què es va convertir l’espectacular impacte-enderrocament-enfonsament de les Torres Bessones. Una cosa, eixa impressió, que a tots els que eixe dia estaven seguint les telenotícies, en veure distretament eixe succés terrorista, van creure estar davant d’un reportatge més sobre el cine d’acció, i van pensar: però, ¿fins on arribaran amb els efectes especials?

Però com avançava, aquest esdeveniment comporta tot un entramat de fils que Miró entrecreua i cableja. Així, en Grècia al British ens ofereix una familiar visió de turistes grosses i turistes calbs embadalits davant de les meravelles de l’antiguitat espoliada per la modernitat. Si recordàrem Lessing quan en la discussió relacionada amb la pictura ut poiesis ens parlava del component espacial del fet pictòric enfront del temporal de la poesia (el fet que els cossos apareixen com l’objecte propi de la pintura, mentre que les accions ho són de la poesia, atès que els signes que la poesia empra poden expressar objectes successius), contemplant nosaltres en el quadro de Miró els turistes embadalits davant l’hel·lènic grup escultòric exposat al Museu, ben bé podria afirmar-se que la raó no estava del tot de part de Lessing, perquè en aquelles figures trencades, estàtiques en la seua objectivitat fragmentada, en la seua corporeïtat mutilada, oferint-se a la mirada dels espectadors com a cossos espacialment detinguts i fixats en el temps, potser –postil·le jo– ¿eixa fixació icònica no està intencionalment apuntant, transportant mentalment l’espectador –això sí, atent i amb actitud realment estètica– a un altre lloc, millor dit, a un altre temps: a l’època de les espoliacions, del domini dels poderosos i intel·ligents sobre els pobres i ignorants? No hi ha cap dubte, per tant, que en eixa obra es fa una clara al·lusió al paràmetre temporal. En ella el concepte va més enllà d’allò corpori detingut i fixat en la imatge pictòrica: serveix per a transportar-nos successivament pels racons de la memòria i, de fet, d’una memòria plena de fets poc edificants.

I d’esta visió espaciotemporal (i que em perdone Lessing per trobar-li pèls) ens transporta l’artista a la dels habitants de Palestina. Així, en Intransigència ens trobem enfront de les figures d’un jueu i d’un palestí que forcegen i vociferen iradament, com a metàfora d’una pugna en sessió contínua, despietada i cruel, que no acaba mai en realitat. I d’ací, a contemplar la filera de detinguts en Palestins a Betlem –típica fila de presoners, lligades les monyiques amb cintes roges de plàstic i caminant enfront d’un fons gris pàl·lid com un dia de boira al Bòsfor, creuat pel cartell on posa «Be’er Sheva»– no hi ha més que un pas. Trajecte on es repeteixen, a la seua manera, els fons pàl·lids, els rostres boirosos... com el polsegós paisatge de la ciutat ferida o els desconcertats supervivents novaiorquesos: rostres de perfils velats com en els espectadors del British...

És per això que, en segon lloc, podem assenyalar que en aquest el seu més recent discurs plàstic s’està observant una evolució en la dicció plàstica del pintor. Així, des de la nitidesa dels perfils i els contorns d’abans que, amb tot, encara persisteix en les seves bicicletes –com en la Bici-presa de més recent factura– igual que en el joc lineal del traçat geomètric que va estructurant els diversos compositius del Fossar de les Moreres, i sense oblidar un cert joc surreal en l’addició d’elements figurats o matèrics en algunes de les seves obres (en aquest sentit caldria subratllar en Manhattan explosió eixe núvol de mistos que com a micropiques en punta plouen sobre el districte urbà clavant-se en terra i assagetant una taca roja de pintura: taca feta pel pinzell-brotxa allí dipositat, en collage; taca de sang pel significat metafòric que la situació imposa), el nostre artista camina cap a una configuració d’elements en part borrosos –especialment les faccions dels rostres dels personatges– i en part no, en determinades zones segons un tractament cromàtic mat i en d’altres menys, en certes composicions remarcant fantasmagòricament el color –com en el violeta natzaré de les boques-arcs del Coliseu–, mentre que en d’altres dinamitza traços i trets entre la qualitat borrosa pròpia d’una multiexposició fotogràfica i les linee-forza d’algunes pintures futuristes, com pot observar-se en Grup en moviment.

Açò quan no és el cas en què ens mostra una peculiar sintaxi compositiva mitjançant el joc que efectua entre plans i diversos elements figurats, i el tipus de resolució cromàtica emprat, tal com es pot contemplar en determinades obres, com en Piazza di Spagna, on combina en la visió d’eixe lloc tan conegut i freqüentat tres plans: un de fons en blanc (blanc llunyania, blanc lletós del pols del desastre, blanc pàl·lid de llunyans records ¿?), un altre que funciona com a primer terme, on es retalla un fragment de la «vista», com si es tractara de la foto que tot turista fa –selecciona– d’eixe arxiconegut paratge, i el pla «real» intermedi –que en el pictòric és òbviament virtual–, on s’insereix –o on ix– la «foto», convertit per eixe subratllat pictòric, cosa que conceptuaríem com la tesi de l’obra que comporta el tema representat en el quadro.

Es pot comprovar, per tant, que pesar que el missatge –per utilitzar un terme, potser gastat en la nostra postmodernitat, però que tot el món en sentir-lo sap de què es tracta– té pes en l’obra de Miró, no per això el «com» d’eixe missatge, és a dir, la forma que l’expressa plàsticament, es descuida. En absolut. Miró continua esforçant-se en la recerca de nous camins, per on vehicular el seu contingut, però per a constatar-los no cal esperar –he d’advertir– grans moviments tel·lúrics, sinó canvis graduals i segurs, que, tanmateix, cal saber veure. En massa ocasions els arbres del concepte no deixen veure l’exuberància del bosc, i en d’altres la magnificència de l’assumpte que subjau davall l’escorça d’aquells. Però estos dos estan, crec, ací. Només no estan per als que no volen veure.

I per acabar tancant circularment el text, em permet apropiar-me una llarga reflexió recent, en forma d’interrogants, de John Berger, quan ens recorda que pertot tothom es pregunta on estem. ¿Què estem vivint? ¿Què hem perdut? ¿Com continuarem avant sense una visió de futur mitjanament possible? ¿Per què hem perdut tota visió del que suposa la duració d’una vida? A la qual cosa els experts rics –prossegueix el crític britànic– responen: la globalització. La postmodernitat. La revolució en les comunicacions. El liberalisme econòmic. Estos termes són tautològics i evasius. De manera que a l’angoixada pregunta d’on estem, els experts, afligits, murmuren: En cap lloc! No seria millor, conclou Berger, veure i declarar que estem vivint el caos més tirànic que ha existit en el món. Pensem, però mentre ho fem contemplem l’obra de Miró, ens hi ajudarà.